QUI SOM

Som una empresa productora d’espectacles i gestió cultural que va néixer el 1998 com a associació cultural i que es va professionalitzar l'any 2003. Durant aquests anys hem participat en la fundació i creixement de companyies d’animació infantil, teatre infantil i per a adults, i hem desenvolupat una intensa tasca en el sector de les arts escèniques a les Illes Balears. El director de Produccions de Ferro és Toni Gomila, que compta amb un ampli bagatge en el món de les arts escèniques. Com a gestor cultural ha estat al front de l’entrada en funcionament dels teatres d’Artà (2000-2004) i de Petra (2005-2007), i com a actor és prou conegut per la seva tasca en el món del teatre professional de les Illes Balears i de la televisió autonòmica.

5 ago 2012

ENS ANAM DE VACANCES FINS AL SETEMBRE

Després de les tres funcions especials de l'estiu -moltes gràcies a la Fundació Cases Museu i a la Fira de Santa Eugènia!-, anam a descansar un meset per tornar el setembre amb totes les forces. Si consultau el nostre calendari d'actuacions, veureu que ens queda una gran temporada per endavant, amb funcions d'Acorar a Mallorca i també a Catalunya. També tindrem en marxa l'espectacle familiar "Víctor i el Monstre", una co-producció de Ferreret Teatre amb l'aragonesa Esencia Producciones i la catalana Anna Roca, i "Una història de closques", per als més petits. I com la màquina de la creativitat no ha d'aturar, també pensam ja en nous projectes, que tot d'una els tinguem tancats us contarem.
Per acomiadar-nos fins el setembre, us deixam un parell d'enllaços a algunes crítiques que ens han arribat de les darreres funcions. Una vegada més, moltes gràcies a tots!

Matances a Can Sabater, per Antoni Pol MarcúsAcorar: arribar al cor
De les dues accepcions del verb acorar, me qued amb la de la cordialitat, no amb la paralitzadora de vida. De les dues maneres que tenim d'arribar-hi, al cor, me qued amb la de la paraula i guardaré dins la capsa de records familiars la de punta de ganiveta. Ben esmolada, això sí, que potser arribin temps de desenterrar les armes.
La nombrosa gent que asistí a la representació del divendres, 20 de juliol, a la casa Museu Llorenç Vilalonga en va sortir satisfeta i, supòs, esperonejada. De vegades les coses surten bé, i el creixent de lluna que s'insinuava ens va ser propici. Vaig riure, vaig plorar i vaig reflexionar seguint atentament l’escena, contrastant l'austeritat del muntatge amb l'encert de la metàfora i la profunditat del missatge: un rèquiem avançat i dolç, i amb un alt grau de dignitat nostrada, ai las, de la tribu "de l'alzina". L'hora llarga de peroració entorn del canyís amb el porc desfet, va anar tocant molts de registres de la nostra identitat que sortien a doll pels foradins de la capoladora, rodada per un monòleg àgil i expressiu.
A l’hora de guardar els estris, acariciant l’acorador, vaig resumir mentalment l’espectacle: un inventari de llençols perduts en aquesta bugada immensa pre, in i post turística que ens ha tocat viure, adobada amb àcids forts, substàncies tensioactives i una bona grapada de mestrança. A primera vista, la vermellenca perxa històrica que voldríem contemplar és desoladora: no és aquell subtil perfum de ranci, és que tota la sobrassada ens ha tornat blanca. Malgrat tot, no vull caure en el pessimisme: la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos a través de l'art, la mateixa impossibilitat de definir els nostres trets identitaris potser en sigui la salvació. En tot cas mantenc l'esperança en les imprecises virtuts tribals: no morirem fàcilment. Tal vegada haguem de retrocedir i amagar-nos altre cop en el més profund de les Coves d'Artà, com ho feren Nuredduna i Melesigeni però l'evicitat d'ella i l'harpa d'Homer poden ser el començament d'una nova renaixença.(Evicitat, neologisme derivat d'Eva que m'he inventat per expressar tota l'energia de la feminitat, la força de la maternitat, el nucli adeènic de la supervivència de "lo nostro".)
El col·loqui, dinàmic i brillant i amb el suport de textos literaris decadents (El gatopardo) i de nova fundació (Cien años de soledad) va arrodonir una vetlada amb aromes de reïna i gustet de sobrassada de textura industrial. (Això entrava en l’entrada.) El cupatge del Merlot, Cabernet Sauvignon i Manto negro de Macià Batle purificà els dubtes i revifà l'alegria. Contra els fets no s’hi valen els arguments.


Acorar, esbrinant l’ADN mallorquí, per Marisa Morant
La 13a Mostra de Teatre de Santa Eugènia s’encetava el passat divendres amb l’obra Acorar. La venda massiva d’entrades va produir que Toni Gomila hagués de fer doblet. Sessió a les 22 h i a les 23.30 h.
Unes matances són l’escusa per descriure una ruralia cada pic menys autèntica -mestrança, paraula ben explicada a l’obra, és la clau-. Des de el sacrifici del porc, a mode d’acte ancestral, passant per l’enumeració de les feines dividides per sexes, la constatació d’una societat mallorquina matriarcal, fins a la tudadissa d’avui acumulant parells de sabates, per exemple... Per seguir llegint: http://ambosta.wordpress.com/